dissabte, 11 de maig del 2013

Corrent Soviètic



El cinema rus i soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. Ha conegut una important crisi durant els anys 1990 i compta, des de mitjans dels anys 2000, de nou entre les cinematografies europees més prolífiques.
La frase de Lenin, «el cinema és per a nosaltres, de tots els arts, el més important», va fer la volta al món. La pel·lícula d'Eisenstein El cuirassat Potiomkin , que posa en imatges la Revolució Russa de 1905, figura sempre al primer rang del panteó dels historiadors del cinema.
El cinema soviètic ha donat lloc a diverses interpretacions que s'han enfocat, o sobre el cinema com a obra d'art, el cinema com a propaganda o el cinema com a objecte d'espectacle. La fama mundial del cinema mut soviètic revolucionari ha emmascarat tanmateix l'existència, sota el règim tsarista, d'un ric cinema rus, avui descobert per les filmoteques.


El cinema rus, objecte mític
Per a Myriam Tsikounas vuit cineastes-teòrics han transformat el mut soviètic en objecte mític: Lev Kuleixov, Dovjenko, Vsèvolod Pudovkin,Eisenstein, Abram Róom, Vèrtov, Kózintsev i Leonid Trauberg. El 1919, es crea a Moscou la primera escola de cinema del món: el VGIK. Kuleshov en serà el director el 1920 i elabora les seves teories del muntatge en el seu Laboratori experimental . El nou cinema soviètic es beneficia de les nombroses experiències de les avantguardes artístiques que han marcat els últims anys del tsarisme.
Realitzadors com Serguei Eisenstein, Vsèvolod Pudovkin i Aleksandr Dovjenko signen les seves primeres pel·lícules en els anys 1920. Eisenstein realitza el seu primer llargmetratge, La vaga, a l'edat de vint-i-sis anys, però és el seu segon, El cuirassat Potiomkin, que li aporta el renom internacional. La destacable escenificació de la massacre dels manifestants sobre les immenses escales d'Odessa aporta la prova que el cinema pot igualar les altres arts. Eisenstein realitza llavors una pel·lícula encara més ambiciosa, Octubre (1927), per celebrar el desè aniversari de la revolució de 1917.
Dziga Vèrtov és un cineasta soviètic d'avantguarda que, oposant-se a un cinema dramàtic i literari privilegia el muntatge-moviment de la realitat. A la seva pel·lícula experimental "L'home amb la càmera", oposa, al "cinema-puny" d'Eisenstein, la seva concepció del "cinema-ull", seguint el desenvolupament de la vida en una gran ciutat russa, durant una jornada.
Serguei Bondartxuk realitza amb el seu monumental Guerra i pau la síntesi del llenguatge cinematogràfic del segle XX. La seva influència, al nivell mundial, serà considerable.
El cinema soviètic agrega les competències i la creativitat d'artistes de les diferents repúbliques de l'URSS. En el seu Atlas du cinéma, André Z. Labarrère recorre fins i tot al terme «osmosi» per evocar la cooperació entre les diferents cinematografies. Més enllà de la importància central del component rus, cal també comptar amb la vitalitat del cinema ucraïnes  i del cinema gregorià. 

dissabte, 20 d’abril del 2013

Anàlisi Blancanieves


Blancanieves
Director: Pablo Berger
Produida a: Espanya, 2012.


Personatges:
Madrastra: Maribel Verdú 
Blancaneus: Macarena García
Blancaneus (petita): Sofía Oria
Antonio Villalta (pare): Daniel Giménez
Doña Concha (àvia): Ángela Molina

Espais on es produeix l'acció: Places de toros, casa de l'àvia, casa de la madrastra, el bosc i la caravana dels nans.
Trama argumental:
La pel·lícula explica la vida de Blancaneus, una nena que no ha conegut al seu pare i la seva mare va morir al néixer ella. Viu amb la seva àvia, fins que mor sobtadament. Degut a això, se'n va a viure amb la seva madrastra i el seu pare, però aquesta li prohibeix rotundament veure'l i queda sota les seves ordres. Quan el seu pare mor, havent-lo vist poques vegades, decideix escapar-se de casa, trobant a sis nans "toreros". Blancaneus s'envà de gira i a viure amb ells, començant una vida més tranquila. El que no sap és que tot i que ja no visqui amb ella, la seva madrastra no la deixarà en pau i intentarà matar-la reiteradament.

Crítica:
El fet de que succeeixi a Espanya durant els anys 20, fa que la època i l'ambientació siguin un tema molt important. Els toros donen el toc de l'Espanya arrelada a les seves tradicions, juntament amb els balls de la infància de la Blancaneus i les cançons de la mare i l'àvia.
En aquesta diferent versió de Blancaneus no hi ha set nans que l'acompanyen, sinó que en són sis, inclòs "el príncep", que desperta a Blancaneus del seu somni profund.
Hi ha una visió molt desvergonyida i poc convencional de la madrastra, que aporta humor i un gran gir original respecte el conte que tots coneixem.
Al ser muda, la interpretació i expressió dels personatges és molt important, i cal dir que és impactant el gran treball que hi ha darrere les càmeres

dimecres, 6 de març del 2013

Música del cinema


LEITMOTIV


En la música, el leitmotiv  és una melodia o seqüència tonal curta i característica, recurrent al llarg d'una obra, sigui cantada (com en l'òpera) o instrumental (com una simfonia). Per associació, se l'identifica amb un determinat contingut poètic, i fa referència a ell cada vegada que apareix. Així, una determinada melodia pot simbolitzar a un personatge, un objecte, una idea o un sentiment.

Aquí podem sentir una peça de la bso del señor dels anells, que cada cop que se sent es pot relacionar amb la comarca, lloc on viu el protagonista de la triologuia.
 




LA MÚSICA INCIDENTAL

Música incidental o música d'escena és la música que acompanya una obra teatral, un programa de televisió, un programa de ràdio, una pel·lícula, un videojoc i altres formes que no són en principi musicals. El terme és menys freqüentment aplicat a la música de cinema, ja que a aquesta se li crida més sovint música cinematogràfica o banda sonora.
La música incidental és amb freqüència "música de fons", i crea una atmosfera per a l'acció. Pot incloure obres que agreguin major interès al públic, per exemple obertura, o música que s'interpreti entre els canvis d'escena. També pot requerir músics que la interpretin en viu a l'escenari.


Aquí podem trobar laa escena final del Código da Vinci on hi ha música incidental.


LA MÚSICA DIEGÈTICA

En les pel·lícules, s'anomena sovint so diegètic, a tot allò que formi part de la narració. D'aquesta manera, si un dels personatges està tocant algun instrument musical, o reprodueix un disc compacte, sona la ràdio, hi ha una orquestra etc... el so resultant és diegètic. Per contra, si la música de fons no és escoltada pels personatges, se li denomina extradiegètica.

Aquí podem trobar un exemple de música diegètica de la pel·licula Pulp fiction:


El mite de la caverna


Teníem una idea clara del que voliem fer, però ens va costar desenvolupar-la. Despré de dies de feina i moltes idees per posar en comú...ja el tenim aquí! El guió definitiu acabat i preparat per ser grabat!


GUIÓ MITE DE LA CAVERNA


Es veu a gent per el passadís. Entre aquesta gent l’Arnau i la María.
Entren a classe. S’asseuen junts a la taula que dóna a la finestra.
(fosc) La mateixa escena. Es veu a la María sola, nerviosa. L’Arnau no hi és.
A una habitació l’Arnau es vesteix amb pressa.
                                                     Arnau
Joder, em mataran!
Surt corrents de la habitació quan sent passos. S’amaga sota una taula a través de la qual només veu els peus de dues dones.
       Dona 1
Ja està tot llest?
       Dona 2

Sí, en dos hores el cos ja serà fora
       Dona 1
Esperem que aquesta vegada no hi hagin incidències.
Aquest cop no podem cometre cap error.
       Dona 2
Tranquila, aquest cop solament morirà ell.  

L’Arnau sorprès aguanta uns segons sota la taula mentre les dones se’n van.
Es veu com els dos amics surten de classe, l’Arnau pàlid, distant. La María normal, somrient.
L’Arnau l’agafa del braç i se la emporta al lavabo.
(música de fons) La María i l’Arnau discuteixen (sense veu, gestos).
Imatge de la María rentant-se la cara. L’Arnau veu la porta de fora oberta a través de la finestra. Surt i marxa.
Imatge del camp. Corre fins ha arribar on hi ha gent. L’Arnau no entén res.  
Torna ( al cap de dies) amagat dins d’una caixa de cartró. Un cop dins busca a la María. La veu a través d’una petita escletxa de la caixa.

Arnau
Maria, Maria! ( Maria sorpresa)
Maria soc jo, dissimula, fes com si no t’estigués parlant. Hem de fugir, això no es segur. Fóra es on hi ha la vida, tot això es una gran mentira. Has de confiar en mi María. Quedem demà a las nou als lavabos. No parlis amb ningú Maria sisplau.
L’endemà als lavabos esperen a que tot estigui en silenci.
Surten ( darrere del gimnàs a les plantes).
S’escolten els passos de les dones. La María les ha cridat.

Arnau
María ves-te’n! María joder confia en mi!

S’enfoca la cara de l’Arnau, sap que morirà. Ha vist la realitat però no li serveix de res, el prenen per boig. 

dilluns, 4 de març del 2013

El mite de la caverna



Les assignatures de filosofia i audiovisuals s'uneixen aquest cop amb el propòsit de fer un curt que tracti sobre el famós mite de la caverna de Plató. 
A classe ens hem dividit per grups.
Jo treballo amb l'Oriol, l'Anais i la Paula.
El meu grup i jo estem el·laborant el curt. Aquí deixo l'argument del nostre vídeo. 

ARGUMENT:

L'Arnau, estudiant d'un internat on les regles són molt importants i impossibles de incomplir, descobrirà una veritat que no li agradarà gens.
Ell és un estudiant més del internat, on tots els alumnes han nascut allà i els hi és impossible sortir del recinte. Cap alumne es pregunta l'existència d'un món exterior, de que fan allà i el perquè de la prohibició de sortir. Ni tan sols es pregunten sobre l'existència dels seus pares, perquè mai han conegut res més que les parets del internat i els seus disciplinaris professors. El que només saben, és que al complir la majoria d'edat són emportats a un altre lloc, però no saben a on.
Un dia, l'Arnau arriba tard a classe perquè s'ha adormit. Mentre es diposa a anar a classe sense que cap membre del professorat se n'adoni que no ha arribat a l'hora, escolta com unes  dones estan parlant. Ell s'amaga per no ser descobert i escolta la conversació, on descobreix que l'alumne que aquesta setmana compleix 18 anys, serà enviat com els altres a un centre d'extracció d'òrgans. 
L'Arnau, espantat, li explica tot a la Maria, la seva gran amiga, però ella no el creu. El noi, sotmès per la por decideix escapar-se de l'internat. Durant aquesta fugida descobreix que hi ha tot un món fora i torna per buscar a la seva amiga. La Maria segueix pensant que l'Arnau és un boig i decideix quedar-se a l'internat, mentre el noi fuig per sempre.

dissabte, 2 de març del 2013

El mite de la caverna.



PRE-PRODUCCIÓ: Pas a pas.

-Anàlisi del mite de la Caverna de Plató

-Pluja d’idees sobre com enfocar el tema. Primera decisió: Una cosa propera a nosaltres.

-Cerca de temes de la nostra vida que tinguessin certa similitud amb el Mite de la Caverna.
                                                                                                                                                         -Segona decisió: l’espai seria un internat en la qual els nens no saben el que passa quan els deixen marxar d’allà al cap d’uns anys, ja que ells només coneixen la realitat dins l’escola.

-Seguint amb la trama: Un nen s’escapa ja que sent unes professores dient que avui toca a un altre alumne marxar. Aquest nen se’n adona de la realitat i va a advertir a la seva amiga que no el creu i es queda a l’escola.

Els protagonistes de la història




PRODUCCIÓ: C’mon, let’s work.


-Búsqueda de llocs per grabar les escenes

-Grabació de totes les escenes.



POST-PRODUCCIÓ: Muntatge.

-Selecció de les escenes més adients.

-Muntatge del vídeo complet

-Retocs musicals.


       FREEDOM!!!!!!

dissabte, 9 de febrer del 2013

La parte de los ángeles



Director KEN LOACH
Guión PAUL LAVERTY 

Ken Loach és un director anglès que va començar la seva trajectòria com a director de teatre i cinema. Els anys 70 va començar amb reportatges crítics, fet que durant els 80, els seus films seguissin aquest model: criticava la societat i la política del Regne Unit, fent cinema social.
Barreja tot sovint, el cinema documental amb diversos gèneres.

ESCENARIS
El rodatge es va dur a terme a Glasgow (Sala de justícia, centre de la ciutat, East End), Edimburg (reunió de whisky) i “Balblair Distillery” (Dornoch Firth i les terres altes).

PERSONATGES
Per mostrar la desigualtat i els problemes socials, els protagonistes són de classes baixes.
Dins el seu repertori, no tots els actors són professionals; per exemple, l’educador (Harry) i en Willy, eren els dos actors professionals, per guiar l’acció dramàtica. També treballa sobre improvitzacions per trobar reaccions més naturals i autèntiques.


TRAMA
A Glasgow, quan el jove Robbie agafa en braços el seu fill recent nascut, Luke, se sent molt commogut i jura que el seu fill no haurà de portar la vida que ell ha portat, plena de dificultats i atrapada pels delictes que va cometre en el passat.
En els serveis a la comunitat, Robbie coneix Rhino, Albert i Mo, junatment amb en Harry, l'educador que se'ls ha assignat, que es converteix per a tots ells en el seu nou mentor per iniciar-los en secret en l'art del whisky.
Robbie descobreix que té un veritable talent de degustador, i molt aviat és capaç d'identificar les bótes dels destil·lats més cars.
Juntament amb els seus tres companys, Robbie convertix aquest do en una estafa, en una etapa més de la seva vida de petits delictes i de violència, però decideix transformar-lo en un nou futur, ple de promeses per la seva xicota i el seu fill.

ESTRUCTURA i MOVIMENTS DE CÀMERA
Per captar l’atenció de l’espectador, la pel·lícula comença amb un petit pròleg còmic(in media res). Després es presenten tots els personatges, alternant primers plans laterals i frontals, imitant la identificació dels presos.
El 1r acte comença amb els serveis a la comunitat que han de fer els protagonistes, després d’haver explicat els seus conflictes. Finalitza amb la visita a la destil·ladora que organitza l’educador, on en Robbie desperta el seu interés cap a la cata del whisky.
El 2n acte és un punt de gir de la trama degut a l’excursió a Edimburg, on Robbie descubreix que té una gran habilitat dins aquest món.
Finalment en el 3r acte és duu a terme el robatori del whisky més valorat del món, per poder sortir de la misèria.
Hi ha un falç final, on la policia sembla que els descobreixi, però tot acaba sent un espant. L’únic problema és que trenquen dues de les quatre ampolles que portaven.

Hi ha un tractament de la càmera sense angulacions ni moviments, amb una alçada respecte la mirada. Sabem que s’utilitza zoom per gravar la majoria d’escenes, plans curts, per que hi ha poca profunditat i en conseqüència elements desenfocats.

Utilitzen un recurs paral·lelístic, ja que comença la història pujant a una furgoneta pels treballs comunitaris, i acaben marxant amb una furgoneta cap a un futur millor.

TEMES
El principal podríem dir que és la oportunitat de canviar, de sortir endavant de les situacions difícils. Mostren la realitat actual pels joves, on és molt difícil trobar feina.
El conflicte intern per autocontrolar-se i respectar la promesa de no recaure en la violència també és un tema important.
Utilitzen l’argument universal de “Romeu i Julieta” per estructurar la trama amorosa del protagonista i la seva companya; ja que la família de la noia no acceptava el Robbie.
COLORS
Cal destacar el tractament del color en la pel·licula ja que, el director utilitza els colors pàlids i freds per el paisatge de Glasgow (normalment plujós) i per a la roba del protagonista i els membres de la comunitat. 

En canvi, en contraposició a aquests colors freds podem veure que hi ha tres moments de la pel·licula on apareixen els colors càlids (a casa en Harry , a la reunió de whisky i el paisatge de Balblair Distillery on apareixen sobretot tons verds). 

El vestuari dels personatges també tenen un tractament del color, per exemple, el protagonista sempre va vestit de colors freds i al seva dona de colors càlids com el groc o el verd.

En un moment de la pel·licula, per exemple, els treballadors de la comunitat estàn pintant una sala i van vestits de colors freds com el blau i han de pintar les parets taronjes (aqui veiem el taronja com un símbol d'alegria o esperança que destaca entre els colors freds dels
personatges).

OPINIÓ
Aquesta gran pel·licula del director Ken Loach deixa una bona sensació al públic, el fa riure i sobretot reflexionar. Això ho aconseguiex amb el gran salt de trama que té la pel·licula i un gran tractament dels personatges que t'aproxima a la realitat i crea un víncle d'empatia
amb l'espectador.

"La parte de los Ángeles" es una pel·licula que t'apropa i t'ensenya els carrers d'una Escòcia dura i grisa, i alhora t'ensenya aquella esperança que hi ha en tot personatge amb un gran conflicte (en aquest cas el protagonista). Té un final feliç i aixó fa que l'espectador tingui una bona sensació amb si mateix al acabar la pel·licula. És un film on la psicologia dels personatges es molt acurada i aixó dona un realisme i una riquesa que enganxa a l'espectador i fa que es cregui els fets que passen, i per tant que conegui el lloc on es desenvolupa l'acció.

Com a conclusió, podríem dir que es una bona recomanació per conèixer el canvi que desenvolupa un personatge amb un gran conflicte personal, i quines són les coses que fa per superar-se a si mateix.